Manifest

La tecnologia és política i per aixó, no es pot separar la tecnologia actual, marcada per la “era digital”, de la ideologia capitalista. Pensem que deconstruir el concepte que tenim de què és la tecnologia i com ens relacionem amb ella és necessari per a lluitar contra el capitalisme.

Rebutgem el tecnosol·lucionisme, que és pensar que els problemes es sol·lucionen amb més tecnologia en lloc de sol·lucionar el problema en si mateix, mentre s’omet l’impacte negatiu de l’ús o creació d’aquesta tecnologia. Un exemple d’això és intentar sol·lucionar el canvi climàtic amb plaques solars o pensar que l’automatització del treball ens alliberarà d’ell, quan just l’existència d’aquestes mateixes tecnologies que aporten la falsa “sol·lució” generen una depèndencia extrema al sistema actual.

Ens oposem al dogma de l’automatització, una ideologia poc qüestionada que naix en la industrialització amb l’objectiu de mitigar les lluites sindicals que agafaven força a les fàbriques i que ès fruit d’una fantasia capitalista que persegueix un progrès sense gent¹. És una ferramenta del poder per expropiar el coneixement col·lectiu, desqualificar i, en última instància, devaluar a les treballadores mentres ens integren - i universalitzen - encara més al seu sistema tecnològic, sometent les múltiples formes de ser humà a una única: aquella més productiva per al capitalisme. A canvi, el capitalisme obté més capacitat d’acumulació, mentre els seus “mitjans de producció” destrueixen els medis i les cosmovisions que ens permeten existir fora d’ell, pel que no busquem apropiar-nos d’aquests mitjans de destrucció².

L’automatització ens relleva a la supervisió de la màquina, ens reubica com un engranatge més del sistema tecnològico, amb la promesa d’eliminar l’error humà, corregit per una suposada superioritat maquínica. No obstant això, el que es vol eliminar no és realment l’error humà, sinó la possibilitat de lluita i resistència¹.

El somni de la fàbrica automatitzada és, en realitat, el somni capitalista d’una fàbrica sense treballadoris, al igual que el somni de la “generació automàtica” de texts, veus, cinema, msica o conversacions, segueix sent el somni de interaccions sense humans. El deseig de aîllar-nos davant el fred d’una pantalla que simula la presència humana es tradueix en la persecució d’un món sense gent.

A l’àmbit digital, ens oposem especialment a tots aquells sistemes d’automatització que, inevitablement, reprodueixen a gran escala la discriminació i la injustícia estructural a través d’algoritmes³, i a l’automatització de les interaccions socials sustituint-les per màquines (ex. el programa de Cruz Roja de “combatre la soledat de persones majors amb l’assistent de veu Alexa de Amazon”), junt amb altres múltiples formes d’automatització facilitades per la digitalització.

Ens neguem a incorporar eufemismes capitalistes com “Intel·ligència Artificial”, que no es més que un model d’estadística de gran escala que utilitza una ingent quantitat de dades - en la seua majoria extraides sense consentiment - i enmascara una nova forma d’automatització, marcant altre hite més en l’expansió del sistema tecno-capitalista com a mediador de les nostres vides.

La “Intel·litència Artificial” no és una tecnologia en si mateixa sinó que per un costat, és un terme de marketing desgastat fins perdre el seu significat i per altre costat, respon a una ideologia racionalista occidental que pensa que el cos humà és una màquina complexa⁴ i, per això, conclueixen que, justificant-se en la seva pròpia definició eugenèsica i racista d’intel·ligència⁵, aquesta es pot simular. Davant aquest panorama, nosaltris continuem proclamant:

• No som màquines, ni números ni dades. Els nostres procesos com a éssers vius són complexes i, reduir-los a models estadístics o sistemes de classificació invisibilitza la diversitat i dificulta aprofundir amb les cures necessàries, el que implica inevitablement diverses violències i l’exclusió sistemàtica.
• L’estadística aplicada a la vida segueix sent problemàtica encara que s’enmascare baix el terme “d’IA”.
• L’incorporació d’aquest producte a les nostres vides no respon a les nostres necessitats col·lectives sinó que només respon a la necessitat de control, poder i reproduir lògiques extractivistes d’aquest sistema.

Creiem que una resposta radical a aquesta tecnologia capitalista, tant per les raons esmentades com per moltes més raons que no caben ací, és no utilitzarla, sabotejar-la i desarticular-la, mentres ataquem les estructures d’opresió que faciliten la introducció d’aquests productes. Per exemple, són els ritmes accelerats i l’exigència de productivitat alguns dels components que creen el terreny de cultiu perfecte per a després intentar vender’ns productes màgics que ens permeten complir amb les expectatives capitalistes i així, seguir reproduint el problema. Necessitem tindre ritmes més lents, abandonar el dogma de la productivitat, llocs amables on viure i atacar el mode de vida capitalista junt amb els seus medis de destrucció.

“El progreso de la automatización continuará automáticamente a nuestras expensas solo si con nuestra pasividad se lo permitimos. La participación exige oposición, exige desafiar no sólo a la mitología falaz y conciliadora de un destino automático, sino a los deseos destructivos de quienes nos la venden casa por casa. Esa oposición sola, por supuesto, no es suficiente. Pero sin ella, nunca recuperaremos la seguridad o el poder de volver a tomar en nuestras manos lo que nos pertenece, esta cuestión tan seria que es el progreso.”

~ La locura de la automatización, David F. Noble (1993)

El decreixement també implica un decreixement tecnològic i, per arribar a allò, necessitem qüestionar el concepte únic de tecnologia o la monotècnica universalitzada imposta pel capitalisme. Creiem en la tecnodiversitat per a fragmentar el futur fent-ho divers, amb tècniques vinculades al context social i cultural dels distintos pobles. Astò requireix desfer-nos de la visió de la tecnologia moderna que veu la naturalesa com recursos per a ser explotat o algo que controlar, sense entendre que som part de la naturalesa mateixa.

Rebutgem la idea de que la tecnologia és neutra o que és una simple ferramenta. La mera existència i les decisions de disseny d’una tecnologia sempre responen a un context polític i ideològic, i per això, qüestonem des de l’arrel. Aquestes són algunes de les preguntes que plantejem per fer un anàlisi crític d’una tecnologia:

• Per què existeix aquesta tecnologia en primer lloc?
• Què problema està sol·lucionant suposadament? Es aquest “problema” realment un problema?
• És possible resoldre aquest problema sense tecnologia?
• Aquesta suposta “sol·lució tecnològica” ataca els arrels del problema o simplement les reforça?
• De qui és aquest problema?
• Què nous problemes crearà aquesta tecnologia?
• A qui beneficia i a qui perjudica?
• La seua fabricació depèn d’un sistema de producció capitalista?
• Què canvis socials comportarà aquesta tecnologia?
• Com reestructurarà la distribució del poder? Facilitarà la concentració de poder?

Recomanem veure la xerrada de Neil Postman (activa subtítols) on planteja 6 preguntes que hauríem de fer-nos sobre noves tecnologies.

La infraestructura digital és inherentement extractivista, per això, volem ampliar el concepte de tecnologia més enllà de lo digital i confrontar la ideologia que l’acompanya, que mostra la era digital com la cúspide de la innovació tecnològica i el progrés. Qüestionem aquestos mateixos conceptes que ens inculquen com desitjables: progrés, desenvolupament, innovació, eficiència, globalització…

L’alta tecnologia és una doctrina obsessionada amb l’eficiència, l’innovació i la complexitat, que es construeix sobre l’extractivisme colonial i l’explotació de lis humanis, els animals no-humans i la Terra. Qüestionem que se’ns intente vendre que simplement tenim que ser més eficients per a superar els problemes climàtics i sistèmics als quals ens enfrontem, quan es aquesta mateixa ideologia una de les moltes raons per la que ens trobem en aquesta situació. La paradoxa de Jevons adverteix que la millora de l’eficiència en l’ús d’un recurs condueix a un augment en l’ús de d’aquest recurs, pel que és fonamental abandonar aquestes lògiques apreses per a trobar estratègies realment radicals.

En contraposició, creiem en un món on no és acceptable l’extractivisme i l’explotació, pel que som afins als següents moviments:

• El moviment low tech (baixa tecnologia): explora técniques més petites i simples, reproduibles i reparables, buscant disminuir la dependència al model extractivista.
• La permacomputació: aplica els conceptes de permacultura a la computació, pel que té com a premissa una computació amb límits, considera els recursos de computació com un ben comú preuat i un possible col·lapse en el futur on no es produeixen dispositius digitals. Proposa pautes de diseny per a la resiliència, què fer amb els dispositius digitals ja existents.
  • Descentralitza el software del discurs, expandint-lo a la computació en general, ampliant així l’imaginari a formes de computació no digitals, trencat la necessitat dels sistemes digitals a les nostres vides.
  • Proposa el concept de computació auto-dispensable: significa que, per diseny, el sistema computacional ha d’intentar fer-se a si mateix cada vegada menys necessari per a la realitzación del seu propòsit, i permetre, gradualment, l’autonomia i independència de les persones a aquestos sistemes. És a dir, podríem afirmar que actualment tenim just el contrari, una tecnologia digital que es fa a si mateixa indispensable, ja que es disenya per a generar més dependència en el seu ús, reduint així l’autonomia de les persones.
• decomputing (des-computació): és un moviment impulsat per Dan McQuillan, que proposa repensar la computació amb límits, tant en l’escala de la maquinària computacional com límits a les lògiques colonials i extractivistes, límits als sistemes de coneixement occidentals i al tecno-sol·lucionisme.

Una de les moltes preguntes que podríem fer-nos, seguint la línia del decreixement tecnològic, podria ser qüestionar la necessitat dels dispositius digitals personals, com per exemple un mòbil o un ordinador. Pensem-ho detingudament, és realment necessari que cada persona del món dispose d’un o més dispositius d’ús individual?

El capitalisme ha organitzat i estructurat la societat per a que siga quasi obligatori tindre’ls en la nostra rutina, però des d’un punt de vista ecològic i de justícia social no tè cap sentit, pel que ens insta a pensar en com ha de canviar l’estructura per a eliminar aquesta necessitat artificial.

Sense cap sorpresa, l’investigació científica i la producción de tecnologíes per a la “salut”, mentres es venen com salvadores de vides, tota la seua cadena de producció es sustenta sobre la violència, mort i explotació del Sur Global i en la experimentación (y assesinat) de milions d’animales no-humans a l’any. La qüestió no és si salva vides o no, sinó quines vides valen més o quines han de ser sacrificadas per salvar altres.

Decrèixer, per a nosaltres, significa re-aprendre altres formes de viure la salut, la diversió, l’alimentació i la tierra (por anomenar algunes), per a no dependre d’un sistema cruel, al mateix temps que desmantelem i sabotejem la globalització industrial capitalista.

Aquesta és només una de les milions de preguntes que necessitem fer-nos per a sembrar les respostes necessàries que faran créixer imaginaris post-capitalistes plausibles, amb límits i sobre la premissa radical de la no-explotació, per així generar estratègies col·lectives per alcançar-los.

Més informació sobre aquestos temes a la secció de recursos.

DIY (Do It Yourself o Hazlo tú misme) és un moviment cultural anticapitalista i anticonsumista que es va consolidar amb el moviment punk dels anys 70. La filosofia DIY pot considerar-se una forma de vida que rebutja participar en el sistema capitalista on el mercat i la competitivitat són els engranatges de la societat.

DIY s’aplica en les nostres vides quan cuinem, confeccionem la nostra roba, reparem el sistema elèctric o resolem problemes sense necessitar un doctorat. En el cor del moviment es troben els fanzines: xicotetes publicacions casolanes i distribuïdes, usualment de mà en mà, per a expressar-se i compartir lluny de les imposicions acadèmiques i discursos hegemònics.

DIWO (Do It With Others o Fes-ho amb altres) és una extensió del moviment DIY que pretén incidir en la cooperació per a generar coneixement, potenciar les creacions col·lectives i experiències que donen autonomia.

L’autogestió, horitzontalitat, coneixement lliure i conscient són formes de resistència que surgeixen d’aquests moviments i que nosaltres prenem.

Volem contribuir a la destrucció del sistema cisheteropatriarcal blanc capacitista a través de discursos transfeministes diversos, en contraposició al feminisme liberal que aguaita des de les institucions.

Parlem en plural de transfeminismes perquè les nostres vides estan marcades per la intersecció de diverses opressions i el subjecte polític del “feminisme” no és únic.

Estem en contra de tot treball assalariat i pensem que cap treball dignifica, però això no ens impideix defendre a lis treballadoris que lluiten pels seus drets, pel què també recolzem a lis treballadoris sexuals i la lluita autogestionada pels seus drets laborals.