Tecnodiversitat, permacomputació i anticapitalisme

Aquest article està basat en una xerrada que vam fer a la Hackmeeting de setembre 2025 a Saragossa. Podeu descarregar les diapositives ací.

Objectius

Els objectius d’aquest article són els següents:

• Ajudar a articular un marc teòric crític que pugui servir de base per als moviments socials: percebem que hi ha una pèrdua de memòria històrica generalitzada i una falta de comprensió profunda de l’origen dels nostres problemes actuals, sobretot quines són les ideologies que ens han portat fins aquí. Volem combatre la desil·lusió que no hi ha un horitzó més enllà del capitalisme amb un marc teòric crític que ens ajudi a sentir que podem tenir el control sobre la narrativa de la nostra realitat.
• Unificar les perspectives crítiques contra el tecnocapitalisme: volem connectar les diferents perspectives i crítiques que ja s’han fet en un mateix discurs sòlid i coherent.
• Radicalitzar l’activisme: necessitem identificar les arrels del problema per a concebre perspectives radicalment anticapitalistes, en lloc de perdre’ns en reformes o intentar apropiar-nos de la tecnologia capitalista, mentre ella s’apropia de nosaltris. És necessari atacar l’extractivisme i la producció industrialitzada que sustenta la tecnologia actual, inseparable de la digitalitat.
• Motivar-vos a que continueu aprofundint.

Tecnocapitalisme

El tecnocapitalisme, o capitalisme tecnològic, es podria definir com una evolució del capitalisme industrial, on en lloc de centrar-se en extraure capital de les fàbriques, de la maquinària i del treball físic, és a dir, del treball tangible; se centra en extraure el capital* del treball intangible, explotant la creativitat, les idees, els nous coneixements i les dades per a produir noves mercaderies.

El capitalisme industrial es recolzava sobre la ciència moderna i la mineria per a desenvolupar-se, mentre que el capitalisme tecnològic actual, se sosté sobre la tecnociència i la tecnologia.

Totes aquestes branques (ciència moderna, mineria, tecnociència i tecnologia) no s’han d’entendre com a simples disciplines de coneixement, sinó com el motor ideològic del capitalisme. No són camps objectius ni neutrals.

Estratos del capitalismo

El tecnocapitalisme és l’evolució del capitalisme, que està en constant cerca de noves formes per a acumular capital, ampliant els seus horitzons d’explotació. No obstant això, les seues versions anteriors no desapareixen, sinó que serveixen de base material i ideològica perquè l’engranatge capitalista continue funcionant.

Això vol dir, que el capitalisme industrial no ha desaparegut, simplement ha passat a un segon pla i continua vivint a les fàbriques deslocalitzades, en les mines, l’explotació de la naturalesa i éssers vius, en la producció en sèrie i totes les cadenes de producció que necessita aquest sistema.

Per tant, la ideologia que sosté el sistema actual té arrels que s’estenen fins als estrats més antics de segles passats, la qual cosa ens porta a la urgent necessitat de desconstruir la complexa herència ideològica que hem interioritzat i que impregna tota la nostra realitat.

En el llibre Tècnica i tecnologia d’Adrián Almazán, s’identifiquen tres processos d’Occident que van donar lloc a la ideologia del progrés, i amb això, del progrés tecnològic:

1. Los monasteris cristians (s. IX): van ser els primers a introduir el treball manual com un camí per a aconseguir la perfecció de l’ànima i la seua salvació, juntament amb el res i la lectura de la Bíblia. Això va suposar una transformació cultural del món antic, assentant les bases per a l’aparició d’un culte al treball i la idea de progrés.
2. Mecanicisme (s. XVI): el pensament mecanicista va suposar un gir de visió respecte a la naturalesa. Fins al moment, la naturalesa era compresa com un organisme que unia el jo, la societat i el cosmos. Aquesta s’identificava com a mare protectora i generosa que garantia tot el necessari per a la vida. No obstant això, en un moment on la mineria s’estava convertint en una gran font de beneficis econòmics per als capitalistes, aquest imaginari actuava com un límit moral que suposava un obstacle per al desenvolupament tècnic extractivista i l’explotació de la terra. Davant això, es va anar estenent un pensament mecanicista que:
   • Justificava moralment la dominació de la naturalesa en descriure-la com una màquina, inerta, cossificada i predictible, a la qual podem (i devem) dominar a través de la ciència moderna.
   • Va suposar una transformació radical en la manera d’entendre la naturalesa, establint el pas ideològic de la tècnica a la tecnologia.
   • És la base sobre la qual es desenvolupa la ciència moderna, la tecnociència i la tecnologia.
3. La Il·lustració (s. XVIII): en aquest moment l’imaginari del progrés va deixar de ser un ideal d’alguns personatges aïllats i es va convertir en ideologia de part de les classes dominants europees.

Tècnica davant la tecnologia

Abans de continuar parlant de tecnologia, és necessari, aprofundir un poc en què és la tecnologia i quina relació té amb el capitalisme.

La lectura de Tècnica i tecnologia aporta una perspectiva molt coherent: entén que la tecnologia és inseparable de la ideologia del capitalisme, sent la tecnologia un “conjunt específic de tècniques desenvolupades a partir del capitalisme modern i la industrialització”.

Les tècniques són un atribut compartit per totes les societats humanes i per espècies no-humanes, mentre que la tecnologia és una creació històrica amb una enorme càrrega ideològica (progrés, colonialisme, extractivisme, productivisme, etc)

Per tant, la tecnologia no és neutra, és la culminació d’una ideologia que va anar agafant força en el segle XVII, cristal·litzant-se més tard en el segle XIX, i que:

• Busca dominar, controlar i explotar la naturalesa però, sobretot, busca justificar-ho moralment. El corrent del pensament mecanicista del segle XVI defensava l’explotació minera amb arguments com: “renunciar als metalls (la mineria) condemnava als seus contemporanis a tornar a alimentar-se d’arrels i fruits i a cavar amb les seues pròpies mans forats en els quals refugiar-se de nit” (llibre “De Re Metallica de Agricola”, 1556).

  Aquest tipus d’argumentació es pot continuar escoltant en l’actualitat com a resposta a crítiques a la tecnologia o al progrés.

• Posa la ciència al servei de la tecnologia. Aquest domini i conquesta total sobre la naturalesa només es pot aconseguir utilitzant el coneixement que oferia (i ofereix) la ciència, per la qual cosa aquesta va passar de buscar coneixement i nous arguments com a objectiu en si mateix, a crear noves tècniques que permetrien expandir la dominació humana, posant-se així, al servei de la tecnologia (tecnociència).
• Relaciona progrés tecnològic = progrés social / moral.

La tecnologia no pot ser neutra perquè cap tècnica ho és. Aprofundirem en això més endavant amb el concepte de tecnodiversitat.

Per tant, veiem un component radical a parlar de tècniques, en contraposició a tecnologies, per a parlar d’aquestes des d’una perspectiva postcapitalista.

En aquest article, quan es parla de tecnologia s’està fent referència de manera implícita a la tecnologia capitalista.

Característiques del tecnocapitalisme

Experimentalisme

L’experimentalisme, tal com es defineix en el llibre “Tecnocapitalisme” de Luis Suarez-Villa, és la investigació tecnològica i científica al servei dels interessos comercials. Significa experimentar per a obtindre beneficis i poder per qualsevol mitjà, en lloc de experimentar amb la finalitat d’obtindre coneixement en si mateix.

El experimentalisme transcendeix l’espai del laboratori, que va sorgir amb les ciències experimentals del segle passat, i en lloc d’un laboratori en una habitació o un espai tancat, l’experimentalisme converteix a la societat en el seu conjunt en el gran laboratori del tecnocapitalisme. És un laboratori amb el qual la societat sencera està forçada a interactuar, i que, al seu torn, ens converteix en els seus subjectes de proves.

Podríem entendre aquest laboratori com el que era el sistema de fàbriques per al capitalisme industrial. En aquest cas, els recursos més valuosos de l’experimentalisme són els recursos intangibles, com la creativitat, les idees, dades, que, per la seua immaterialitat, són inherentment recursos socials.

Aquesta dimensió social fa que l’experimentalisme s’haja tornat un fenomen social, cooptant institucions, destruint unes altres, creant noves i abastant tots els aspectes de la nostra vida.

Una característica de l’experimentalisme és la seua capacitat de re-definir la realitat de tota la societat a través de la globalització, com mai abans s’ha vist. Definir la realitat significa que el tecnocapitalisme marca l’agenda per a tota la societat i els seus efectes es filtren en la nostra realitat quotidiana, com la dependència amb els dispositius electrònics per a tot, però també en la nostra rutina, en la política, en l’educació, com ens comuniquem, en els nostres desitjos, aspiracions, necessitats vitals…

És interessant tindre en consideració que fa centenars d’anys, els “avanços” científics o tecnològics no suposaven realment un canvi en la vida de la majoria de les persones. Ja que, la societat o el dia a dia de les persones, no estava lligada a la ciència o la tecnologia. Actualment, la nostra realitat està extremadament vinculada a la tecnologia juntament amb una extrema dependència a ella, per la qual cosa qualsevol canvi tecnològic és un potencial factor de desestabilització social.

En l’àmbit digital, podríem entendre que una d’aquestes fàbriques-laboratori que explota recursos intangibles serien les plataformes digitals (xarxes socials, aplicacions d’oci, videojocs, plataformes de streaming, compres en línia, etc). L’interés de les empreses en aquestes plataformes naix de la seua gran capacitat de experimentació social, permetent modificar i controlar els comportaments dels usuàries per a alienar-nos amb els seus interessos capitalistes.

En aquesta dinàmica de la fàbrica-laboratori virtualizada, treballem les 24 hores del dia produint dades. La informació i la creativitat es tornen un producte en forma de contingut i, alhora, ens tornem els seus consumidors, mentre les empreses extrauen immensos beneficis d’aquest treball intangible.

Aquest sistema necessita crear nous mitjans per a extraure els recursos intangibles, que després converteix en mercaderia per a vendre o els utilitza per a continuar extraient dades. En l’àmbit digital alguns d’aquests mitjans podrien ser:

• Les “xarxes socials” comercials
• El Codi Obert (que no és el mateix que Programari Lliure)
• la “Intel·ligència Artificial” o els chatbots

D’altra banda, abans parlàvem de la capacitat de l’experimentalisme de re-definir la realitat. Això ha sigut possible a través d’una nova forma de corporativisme on les corporacions tecnològiques es entremeten en la societat i tenen un gran poder sobre aquesta.

No són només les empreses més conegudes, sinó que són tot l’espectre d’empreses tecnològiques: des de la farmacèutica, l’agricultura (patents de llavors, pesticides, OGM, etc), indústria tèxtil, energies renovables, productores de semiconductors, de microxips, biorobótica, nanotecnologia, bioinformàtica, etc.

L’experimentalisme actua com la força impulsora del tecnocapitalisme, creant noves estructures amb nous modes d’organització corporativa, noves tecnologies i nous sistemes d’acumulació dissenyats per a explotar els recursos intangibles.

El tecnocapitalisme només s’ha pogut desenvolupar sobre els ciments que van establir diferents processos d’acumulació que fan possible l’explotació efectiva dels recursos intangibles. Aquests processos d’acumulació són:

• Infraestructura tecnològica: aquesta acumulació es materialitza amb la construcció de grans instal·lacions de laboratoris destinats a les ciències i l’enginyeria i, d’altra banda, les infraestructures globalitzades de comunicacions com a Internet i la Web. S’inclou també qualsevol infraestructura educativa relacionada amb la tecnologia i la ciència, ja que són crucials per a l’acumulació de coneixement tecnològic.
• Coneixement tecnològic: només és possible gràcies a aquesta infraestructura acumulada i a les universitats de complicitat amb les empreses. Aquest coneixement és el que fa possible la investigació tecnològica a través de la ciència; que deixa de ser ciència moderna per a transformar-se en la tecnociència actual.
• Capital: el tecnocapitalisme ha dinamitzat l’acumulació de capital trobant formes més fàcils i ràpides que les seues versions anteriors.

Acumulació de coneixement tecnològic

Veiem necessari aprofundir un poc més en aquesta forma d’acumulació. Aquesta està directament relacionada amb:

• La massificació d’estudis universitaris (enginyeries): fa poc més de 50 anys, va haver-hi una ràpida massificació dels estudis universitaris i l’accés a les universitats es va convertir en un dret abans reservat per a classes més altes. Es van dedicar recursos públics, i privats, a les universitats públiques per a obrir les portes a un rang més ampli de la població, prometent que ens asseguraria un futur millor. Aquest procés va anar de bracet de costosos programes de ciència i enginyeria i d’expandir els campus tecnològics. Això va assentar una de les bases per al desenvolupament del tecnocapitalisme, alienant ideològicament als estudiants amb els seus interessos i creant una mà d’obra intel·lectual que serien (i són) les mans assalariades que mantenen el tecnocapitalisme funcionant.
• La tecnociència: és la ciència al servei de la tecnologia i per tant, al servei del tecnocapitalisme. La tecnociència té una extrema dependència de les tecnologies i li encanta la complexitat. Es guia per la rendibilitat, funcionalitat, aplicabilitat, eficàcia i la utilitat, i té com a objectiu final crear un entorn tecnocientífic que transforme la realitat quotidiana del subjecte, introduint nous productes de consum i, com hem comentat abans, re-definint la realitat de la societat.
  • La innovació és l’essència de la tecnociència a través de la qual es mercantilitza el coneixement i la creativitat. L’objectiu de la innovació és introduir un nou producte en el mercat, però això implica inevitablement deixar obsoletes les antigues formes o els coneixements considerats com a “obsolets”, és a dir, coneixements que no són rendibles (de moment). És el canvi constant, és inestabilitat.
• La privatització del coneixement a través de la propietat intel·lectual. Incloem també, la despossesió del coneixement a través dels processos d’automatització del treball manual i del pensament.

Destruir per a construir

Si som conscients del profundament arrelada que està la ideologia capitalista en les nostres vides i de com reproduïm el seu discurs inconscientment en pensar en tecnologia, podem entendre la necessitat fonamental de desconstruir aquestes idees abans de poder construir i imaginar perspectives radicalment anticapitalistes.

Algunes de les preguntes que podem fer-nos en aquest procés de desconstrucció, són:

• Qüestionar-nos en quines formes contribuïm al tecnocapitalisme:
  • Estem desafiant els seus fonaments ideològics?
  • Ho estem reproduint en les nostres dinàmiques?
  • Validem la seua ideologia en els nostres discursos?
  • Suggerir que hi ha “usos bons” i “usos dolents” d’una tecnologia reforça la idea que “la tecnologia és neutra”?
• Detectar la ideologia de progrés en els nostres discursos
  • Hem qüestionat l’afirmació progresse tecnològic = progrés social?
  • Pensem que no utilitzar la tecnologia capitalista seria anar cap arrere?
  • Considerem que una tecnologia que depén del extractivisme és avançada?
  • Considerem que les tècniques que no depenen d’un sistema extractivista són menys avançades?
  • Considerem que hi ha un desenvolupament únic global? quina és la meta final d’eixe progrés/desenvolupe?
  • Prioritzem en els nostres discursos la dependència entre el colonialisme i la producció de la tecnologia (i la digitalitat) o l’ometem perquè sembla “inevitable”?
  • Qüestionem la industrialització i la globalització?
• Analitzar si les nostres propostes augmenten la dependència tecnològica. El tecnocapitalisme necessita fer de la tecnologia la intermediària entre nosotres i la realitat, i per a això, conquesta cada espai de la nostra vida.
  • Utilitzar la seua tecnologia significa ser desposseïdes d’altres maneres de fer, creant la necessitat de dependre de les seues infraestructures.
  • Defensar abans de res l’autonomia col·lectiva enfront de la tecnologia, no podem destruir un sistema si depenem d’ell.
  • Necessitem tècniques i coneixements que respecten o impulsen la nostra autonomia del sistema, no tecnologies dependents de l’extractivisme, colonialisme i de l’acumulació capitalista.

Por altra banda, necessitem:

• Intentar imaginar futurs desvinculats de la ideologia del “progrés tecnològic”
• Estratègies radicals per a curt termini i per a llarg termini
  • L’objectiu final és destruir el capitalisme i el seu model extractivista.
  • Conviure amb les contradiccions en lloc d’intentar justificar-les: actualment, necessitem utilitzar tecnologies capitalistes (mòbils, ordinadors, cotxes, etc) encara que vulguem combatre-les, ja que estem obligades a viure en aquest sistema. Intentar resoldre aquestes contradiccions creant conceptes com a “infraestructura digital feminista” o pensar que, per exemple, el “fediverso és anticapitalista”, invisibilitza aquestes contradiccions i valguda el tecnocapitalisme.
  • Situar els usos estratègics que puguem fer de la tecnologia capitalista dins d’una estratègia més a llarg termini (ex. utilitzar el fedivers en lloc de xarxes socials comercials és un ús estratègic de la tecnologia capitalista perquè recuperem un poc més d’autonomia)
  • No caure en la idea que “el fi justifica els mitjans”, marcar línies roges de quines tecnologies rebutgem utilitzar (ex. la “Intel·ligència Artificial” augmenta la dependència, l’extractivisme i la despossesió del coneixement col·lectiu).

Perspectives per a un moviment radical

Hem aprés sobre diverses perspectives que trobem extremadament valuoses per a fer les preguntes correctes i detectar les clivelles en la ideologia tecnocapitalista. En els següents apartats aprofundirem un poc en els conceptes de tecnodiversitat i permacomputación.

No hem pogut incloure el moviment ludita però ofereix un context històric molt enriquidor i és una part de la història sobre les resistències en contra de l’expansió de la industrialització.

Tecnodiversitat

Necessitem conceptes propis, distints als hegemònics, que ens permeten confrontar el discurs actual i ens ajuden a evocar diferents maneres de comprendre i descriure la realitat. Per això, trobem els següents conceptes com a valuoses aportacions a la lluita contra el tecnocapitalisme.

L’escriptor xinés Yuk Hui, graduat en filosofia i informàtica, ha reflexionat sobre el significado de la tècnica, desenvolupant els conceptes de “cosmotécnica” i “tecnodiversitat” en diversos dels seus llibres.

Yuk Hui explica que les tècniques són fruit de cosmovisions particulars i que van més enllà de la seua funcionalitat o la seua utilitat, per la qual cosa no hauríem de parlar de tècniques sinó de cosmotècniques.

La cosmotècnica és la unificació del cosmos i la moral per mitjà d’activitats tècniques. És a dir, les tècniques (o la tecnologia) no són “neutres”, sempre contindran la cultura i la visió del món dels qui la desenvolupen.

La multiplicitat de cosmotècniques conformen la tecnodiversitat.

Aquesta forma més àmplia de comprendre les tècniques, que emmarca tota tècnica dins d’una cosmovisió, mostra que són les creences o les concepcions del món d’una cultura les que actuen com els límits del desenvolupament de les tècniques, és a dir, delimita el que és possible i el que no és possible de fer tècnicament.

Per exemple, la cosmovisi capitalista no va servir de fre en el desenvolupament de la bomba atòmica, una tecnologia molt destructora, perquè manca de límits i va ser possible perquè la seua ideologia justifica tota la cadena de successos necessaris per a arribar a eixe punt (extractivisme, colonialisme, cosificar la naturalesa, etc), no perquè estiguérem “més avançades tecnològicament”.

Yuk Hui reflecteix aquesta idea intentant respondre a la pregunta: “Per què, la Xina i l’Índia, que estaven més “avançades” tècnicament que Europa en el s. XVI, no van desenvolupar la ciència i tecnologia modernes?”

La seua resposta és que la pregunta en si mateixa manca de sentit, perquè quan parlem d’estar “més o menys avançades” pensem des de la lògica occidental d’un progrés tecnològic universal, com si fora una carrera i totis avançàrem cap a la mateixa meta. Afirma que la història de la Xina no pot comparar-se directament amb la d’Occident perquè es basen en filosofies i bases de pensament diferents.

El dogma del progrés tecnològic emmascara una ideologia colonialista que pretén universalitzar el pensament capitalista a través de la tecnologia i la globalització. Per a això, els diversos pobles i cosmovisions han sigut sotmeses històricament a una sincronització de les tècniques. És a dir, que les diverses cosmotécnicas no capitalistes han sigut esborrades o substituïdes per un únic pensament universal: la cultura monotecnológica occidental. Parlem de “monotecnología” perquè la tecnologia capitalista esborra la tecnodiversitat i s’imposa com el desenvolupament inevitable d’una societat “avançada”, valorant únicament aquelles tècniques útils al capitalisme.

És a dir, aquesta sincronització ha fet convergir diferents temporalitats històriques en un únic eix temporal, prioritzant formes específiques de coneixement que s’ajusten a la idea capitalista de què és “una tecnologia avançada”.

En la cultura monotecnológica que patim actualment, la tecnologia es torna la principal força productiva i determina, en gran manera, la relació entre humanes i no-humanes, l’ésser humà i el cosmos, la naturalesa i la cultura.

El desig de la tecnologia de ser universalitzant i de convertir-se en el fonament de tot suposa una desconnexió de les tècniques amb la realitat, amb les cosmovisions, la cultura i els territoris, i és aquesta separació amb la realitat la que li atorga una aparent autonomia pròpia i imparable.

Aquesta desconnexió amb la realitat vol dir, com hem comentat, que no tenim una cosmovisió, una cultura, una moral, que actue com un límit entre el que és possible i el que no és possible. Un plantejament radical requereix que establim els nostres propis límits que reflectisquen com volem habitar aquest planeta, això és necessari per a re-imaginar les tècniques dins d’aquests límits, i rebutjar o combatre aquelles que es queden fora.

Yuk Hui entén la globalització tecnològica com una forma de neocolonització que imposa la seua racionalitat per mitjà de la instrumentalidad. És a dir, usar les eines del capitalisme implica absorbir i adaptar-nos a la ideologia que li va donar forma, per la qual cosa l’ús d’una tecnologia ha de situar-se dins d’una estratègia més àmplia que ens porte a emancipar-nos d’elles, analitzant acuradament l’impacte que comporta el seu ús i quines ideologies estem integrant en el procés.

Com a conclusió, el concepte de cosmotècniques pretén abans de res a desafiar el mode en què s’ha comprés la tecnologia durant el segle XX i ell ho entén com un exercici de descolonització dels diferents pobles no-occidentals.

Yuk Hui proposa una fragmentació de la cultura monotecnológica per a trencar amb aquesta homogenització i sincronització imposades, crear bifurcacions cap a futurs diversos amb concepcions de diferents cosmotécnicas.

Permacomputació

A Espanya, en referim als sistemes de computació com a “ordinadors”, com si la seua funció més interessant fora “ordenar”. No obstant això, parlar de “computadores”, com es diu en latinoamerica, seria bastant més adequat perquè ressalta allò que realment és valuós d’aquests aparells: computar (calcular).

La permacomputación s’inspira en la filosofia de la permacultura per a aplicar-la a la computació i té com a premissa una computació amb límits. Algunes de les seues idees clau són:

• Se centra en els recursos de computació: la permacomputació desplaça el software (programari) com el centre o com la fi en si mateix, i col·loca en el seu lloc, un concepte molt més ampli: la computació.
• En desplaçar el software del centre del discurs, s’extrau la digitalidad de l’imaginari de la computació.
  • El software és inherentment digital, per la qual cosa depén de la infraestructura digital.
  • La pràctica de la computació ha sigut històricament molt més antiga que la informàtica. La computació digital (és a dir, els ordinadors) és només una de les múltiples maneres de computar. Per exemple, un àbac o les computadores analògiques són sistemes de computació no digitals.
  • Aquest canvi de focus extrau la digitalidad de l’imaginari de la computació, obrint diverses possibilitats que no depenen de la infraestructura digital o la seua continuïtat.
• Se centra en l’ús dels recursos computacionals ja disponibles, sense produir més (ex. maximitzar la vida útil del maquinari i minimitzar l’ús de l’energia).
• Considera els recursos de computació com un bé comú molt preuat que han de ser gestionats col·lectivament.

  Es tracta d’utilitzar la computació sol quan té un efecte enfortidor en els ecosistemes.

• Intenta proveir les preguntes adequades que ajuden a re-pensar com seria una computació amb límits en un món post-capitalista.

Es poden distingir tres enfocaments distints afins a la permacomputació:

• Computación frugal (frugal computing): utilitzar recursos computacionals com a finits i preuats, per a ser utilitzats només quan siguen necessaris i de forma tan efectiva com siga possible.
• Computació d’aprofitament (salvage computing): utilitzar només els recursos computacionals ja disponibles, limitats pel que ja està produït. Defensa una reducció dràstica en l’ús d’energia artificial i confia en l’enginy humà de convertir problemes en solucions, competició en cooperació i desaprofitaments en recursos.
• Computació per al col·lapse (collapse computing): una societat post-col·lapse que eventualment ha perdut tota la seua capacitat computacional artificial pot ser que encara vulga continuar amb la pràctica de la ciència de la computació per diverses raons. Aquest enfocament té diversos punts clau:
  • Re-utilitzar allò que haja sobreviscut al col·lapse de la producció industrial o de la infraestructura de la xarxa (qüestionant al mateix temps si té un benefici col·lectiu fer-lo).
  • Prioritza les necessitats comunitàries i cerca contribuir al coneixement col·lectiu per a sostindre la pràctica de la computació en el col·lapse de les infraestructures.
  • És la pràctica de fer alguna cosa amb allò que és descartat per a transformar desfets en recursos renovats.

Computació auto-dispensable

La permacomputación incorpora el concepte de computació auto-dispensable, que significa que:

• per disseny, el sistema computacional ha d’intentar fer-se a si mateix cada vegada menys necessari per a la realització del seu propòsit
• i ha de permetre, gradualment, l’autonomia i independència de les persones a aquests sistemes.

És a dir, podríem afirmar que actualment tenim just el contrari, una tecnologia digital que es fa així mateixa indispensable, ja que es dissenya per a generar més dependència en l’ús d’aquesta tecnologia, reduint així l’autonomia de les persones.

Quin és el paper del Programari Lliure?

Programari lliure significa software lliure.

El moviment pel programari lliure té un ampli espectre de simpatitzants a nivell ideològic, sent una de les seues figures més conegudes, Richard Stallman, un estatunidenc capitalista neoliberal.

Primer de tot, és necessari destacar la diferència entre “programari lliure” i “codi obert”:

• El programari lliure és un moviment social que defensa la llibertat de les usuàries d’executar, copiar, distribuir, estudiar i modificar un programari.
  • Tot programari lliure és també, codi obert.
• El codi obert és un model de negoci que destaca el potencial comercial de compartir el codi font d’un programari, és a dir, extrau la filosofia i principis del programari lliure per a fer-ho més atractiu per a les empreses.
  • No tot programari de codi obert és programari lliure.

No ens agrada el codi obert perquè despolititza el moviment pel programari lliure, però també qüestionem aquest últim, les idees sobre les quals va ser creat i quin és el seu paper en la lluita contra el tecnocapitalisme.

Actualment, ens trobem en un punt on la ideologia comercial del codi obert ha devorat i diluït el que alguna vegada va poder ser el moviment pel programari lliure, encara que és important considerar també que, tal vegada, el programari lliure realment mai va estar destinat a derrotar el tecnocapitalisme, ja que va ser concebut dins de les seues lògiques.

Trobem estrany parlar de programes de codi obert o de programari lliure com si, automàticament, aquesta etiqueta els convertira en programes més ètics però:

• Què és l’ètica sota el capitalisme?
• Com podem considerar un programa, que necessita la infraestructura digital i l’extractivisme per a existir, més ètic?
• Estem buscant l’ètica dins del capitalisme o estem buscant la destrucció d’aquest?
• Parlar de alternatives ètiques és una manera de validar i enfortir el sistema capitalista, obstaculitzant qualsevol proposta radicalment anticapitalista.

Un exemple d’això és “l’Intel·ligència Artificial” de codi obert que es presenta com una alternativa ètica als productes “d’IA” més comercials, mentre s’ometen els problemes fonamentals de “l’IA” o la seua dependència amb la infraestructura digital sota la justificació que “es pot executar en local”, la qual cosa requereix ignorar també que el que s’executa en local són els paràmetres d’un model ja entrenat. És a dir, realment no hi ha arguments per a justificar com “l’IA” adquireix major grau “d’ètica” només per ser etiquetada com a codi obert, que a més, ni tan sols és cert que ho siga. En aquesta mateixa línia, detectem la mateixa problemàtica en discursos que parlen de “usos ètic de la IA”, o “una IA feminista”, etc.

El Programari Lliure no és anticapitalista

El concepte principal sobre el qual es desenvolupa la filosofia del programari lliure és: la llibertat.

No obstant això, “llibertat” és un terme molt ambigu, que pot tindre diferents matisos amb implicacions totalment distintes. En aquest cas, la llibertat de l’estatunidenc Richard Stallman, l’impulsor més conegut del programari lliure, és la llibertat individual de l’usuari, és a dir, el tipus de llibertat que els liberals entenen com la màxima expressió de la justa competència en el lliure mercat.

El programari lliure permet que les usuàries propietàries d’una còpia de programari, podent fer el que vulguen amb ella. En lloc de confrontar el sistema de propietat intel·lectual, les llicències de programari lliure usen aquest mateix sistema regulador per a assegurar el dret de la llibertat individual de l’usuari.

És cert que, en part, aquest marc legal pot oferir mecanismes institucionals perquè es complisquen els seus principis (teòricament), però el procés històric que va donar com a resultat aquest desenllaç contenia també altres camins més crítics que rebutjaven validar els sistemes legals de propietat intel·lectual i defensaven, en el seu lloc, destruir-los. El que va guanyar va ser una visió més liberal. No obstant això, des d’un punt de vista radical, el programari lliure difícilment anava a convertir-se en un moviment polític disruptiu ja que, com hem comentat abans, va ser concebut dins de les lògiques capitalistes i pot conviure perfectament integrat en aquest sistema.

Programari Lliure com a elecció

El programari lliure té el perill de presentar el software com una lliure elecció sota el capitalisme, com una elecció ètica dins del sistema.

Davant totes les opcions del programari que existeix, tenim l’opció de triar les alternatives de programari lliure. Per exemple, en lloc d’utilitzar el núvol de Google podem utilitzar Nextcloud o, en lloc dels programes d’Adobe (Photoshop, Illustrator, etc), podem utilitzar Inkscape.

Això ens desperta algunes preguntes:

• Per què volem alternatives a necessitats capitalistes?
• Com pot ser ètic usar Inkscape en lloc d’Adobe si només estem qüestionant una xicoteta fracció d’un problema moltíssim més gran?
• Per què estem validant les premisses subjacents que justifiquen el desenvolupament d’un programari?
• De veres necessitem una altra app?
• Estem simplement corrent la carrera del progrés en la qual ens ha col·locat el sistema? Tal vegada, necessitem parar de córrer i pensar on realment volem anar.

Aquesta dinàmica és exactament igual, que comprar formatge “vegà” en lloc de formatge “no vegà”, o galetes “bio” en lloc de “no bio”, i pensar que pel mer fet de triar un producte distint estem qüestionant d’alguna forma el sistema de producció capitalista o qualsevol de la seva ideologia. Bé, definitivament les eleccions individuals no són una amenaça ni tampoc ho és utilitzar la mateixa infraestructura subjacent.

Cap producte és ètic en el capitalisme i cap producte acabarà amb l’ell, o amb el especismo, el colonialisme i l’antropocentrisme, perquè el capitalisme no permetria, finançaria ni vendria, alguna cosa que realment pogués destruir-ho.

Programari Lliure com a fi

El programari lliure, assentat com una lliure elecció sota el capitalisme, es converteix en una fi en si mateix, sense un objectiu real d’enderrocar el sistema capitalista. D’aquesta manera, caiem en l’engany que si tots els programes que utilitzem són programari lliure, llavors estem combatent el capitalisme o estem vivint d’una forma “més ètica”.

Després de tot, que el programari lliure es converteixi en la fi en si mateix, explica per què hi ha tan poca crítica, en general, a la infraestructura digital dins del moviment. La tecnologia capitalista, de fet, es torna fins i tot necessària per a mantenir la infraestructura tecnològica que permet el desenvolupament de programari i mantenir aquesta vida digitalitzada.

Necessitem que el programari lliure sigui un mitjà, no una fi.

Programari Lliure com a mitjà

El programari lliure només pot tenir un potencial radical si es resitua com a mitjà i se sotmet a un objectiu molt més gran: la destrucció del capitalisme i acabar amb l’extractivisme.

Un programari lliure que simplement busca equiparar-se al ritme tecnològic actual o oferir alternatives als programes privatius són absolutament zero disruptius.

El programari lliure actua com a mitjà si:

• Ajuda a reduir la dependència a la digitalitat i per tant, de la seva infraestructura.
• Lluita contra l’expansió de la digitalització (qüestionar les tendències tecnosolucionistas, tenir una aplicació per a tot, etc).
• Ens retorna una mica de l’autonomia perduda en les plataformes comercials (migrem al fedivers).
• Busca ser compatible amb dispositius antics, considerats obsolets per falta de programari compatible.

En última instància, és necessari que el programari lliure sigui capaç de trair-se a si mateix per a acabar amb el projecte capitalista de la digitalització que li va donar vida.

Podríem considerar que la permacomputació és aquesta perspectiva més àmplia que necessita el moviment del programari lliure, ja que re-organitza les prioritats, descentralitza el software del centre del moviment i planteja un horitzó al qual caminar que qüestiona radicalment la infraestructura capitalista.

Referències

• Llibre Tècnica i tecnologia, Adrián Almazán
• Llibre Technocapitalism: a critical prerspective on technological innovation and corporatism, Luis Suarez-Villa
• Article Què és la tecnociència?: tecnociència, poder i entorn, Alonso Nava
• Llibre Fragmentar el futuro: ensayos sobre tecnodiversidad, Yuk Hui
• Xerrada de Neil Postman 6 preguntes sobre noves tecnologies (1998)
• Tecnocapitalisme de libre-ta
• Richard Stallman dient que programari lliure no està en contra del capitalisme: Entrevista amb Richard Stallman (2004)
• Pàgina web permacomputing wiki
• Article Permacomputing: a holistic approach to computing and sustainability inspired from permaculture, Devine Lu Linvega