Manifest

La tecnologia és política i per aixó, no es pot separar la tecnologia actual, marcada per la “era digital”, de la ideologia capitalista. Pensem que deconstruir el concepte que tenim de què és la tecnologia i com ens relacionem amb ella és necessari per a lluitar contra el capitalisme.

Rebutgem el tecnosol·lucionisme, que és pensar que els problemes es sol·lucionen amb més tecnologia en lloc de sol·lucionar el problema en si mateix, mentre s’omet l’impacte negatiu de l’ús o creació d’aquesta tecnologia. Un exemple d’això és intentar sol·lucionar el canvi climàtic construint grans parcs eòlics o pensar que l’automatització del treball ens alliberarà d’ell, quan just l’existència d’aquestes mateixes tecnologies que aporten la falsa “sol·lució” generen una depèndencia extrema al sistema actual.

Ens oposem al dogma de l’automatització, especialment a tots aquells sistemes que permeten l’automatzicació de la discriminació, centralització i la injusticía estructural a través d’algoritmes ¹, però també ens oposem a l’automatització de les interaccions socials i a la sustitució d’aquestes per màquines (ex. el programa de Cruz Roja de “combatre la soledat de persones majors amb l’assistent de veu Alexa de Amazon”).

Ens neguem a incorporar eufemismes capitalistes com la “Inteligència Artificial”, què no es més que un model d’estadística que utilitza una gran quantitat de dades, en la seua majoria extrets sense consentiment. La “IA” no és una tecnologia en si mateixa sinó que per un costat, és un terme de marketing desgastat fins perdre el seu significat i per altre costat, respon a una ideologia racionalista occidental que pensa que el cos humà és una màquina i, per això, conclueix que la inteligència humana es pot simular. Aquesta idea es materialitza també en moltes tecnologies modernes. Davant aquest panorama, nosaltris continuem proclamant:

• No som màquines. Els nostres procesos com a éssers vius són complexes y simplificar-los amb models estadístics comporta inevitablement diverses violències.
• L’estadística aplicada a la vida segueix sent problemàtica encara que s’enmascare baix el terme “d’IA”.
• L’incorporació d’aquest producte en les nostres vides no respon a les nostres necessitats col·lectives sinó que només respon a la necessitat de control, poder i reproduir lògiques extractivistes d’aquest sistema capitalista.

Creiem que una resposta radical a aquesta nova “tecnologia” capitalista, tant per les raons esmentades com per moltes més raons que no caben ací, és no utilitzarla, sabotejar-la i desarticular-la, mentres ataquem les estructures d’opresió que faciliten la introducció d’aquests productes. Per exemple, són els ritmes accelerats i l’exigència de productivitat alguns dels components que creen el terreny de cultiu perfecte per a després intentar vender’ns productes màgics que ens permeten complir amb les expectatives capitalistes i així, seguir reproduint el problema. Necessitem tindre ritmes més lents, abandonar el dogma de la productivitat i lloc amable on viure.

El decreixement també implica un decreixement tecnològic i per arribar a allò, necessitem qüestionar el concepte únic de tecnologia o la monotècnica universalitzada imposta pel capitalisme. Creemos en la tecnodiversidad per a fragmentar el futur fent-ho divers, amb tecnologies vinculades al context social i cultural dels distintos pobles. Astò requireix desfer-nos de la visió de la tecnologia moderna que veu la naturalesa com recursos per a ser explotat o algo que controlar, sense entendre que som part de la naturalesa mateixa.

Rebutgem la idea de que la tecnologia és neutra o que és una simple ferramenta. La mera existència i les decisions de disseny d’una tecnologia sempre responen a un context polític i ideològic, i per això, qüestonem des de l’arrel. Aquestes són algunes de les preguntes que plantejem per fer un anàlisi crític d’una tecnologia:

• Per què existeix aquesta tecnologia en primer lloc?
• Què problema està sol·lucionant suposadament? Es aquest “problema” realment un problema?
• De qui és aquest problema?
• Què nous problemes crearà aquesta tecnologia?
• A qui beneficia i a qui perjudica?
• La seua fabricació depèn d’un sistema de producció capitalista?
• Què canvis socials comportarà aquesta tecnologia?
• Com reestructurarà la distribució del poder? Facilitarà la concentració de poder?

La infraestructura digital és inherentement extractivista, per això, volem ampliar el concepte de tecnologia més enllà de lo digital i confrontar la ideologia que l’acompanya, que mostra la era digital com la cúspide de la innovació tecnològica i el progrés. Questionem aquestos mateixos conceptes que ens inculquen com desitjables: progrés, desenvolupament, innovació, eficiència, globalització…

L’alta tecnologia és una doctrina obsessionada amb l’eficiència, l’innovació i la complexitat, que es construeix sobre l’extractivisme colonial i l’explotació de lis humanis, els animals no-humans i la Terra. Qüestionem que se’ns intente vendre que simplement tenim que ser més eficients per a superar els problemes climàtics i sistèmics als quals ens enfrontem, quan es aquesta mateixa ideologia una de les moltes raons per la que ens trobem en aquesta situació i com adverteix la paradoxa de Jevons, la millora de l’eficiència en l’ús d’un recurs condueix a un augment en l’ús de d’aquest recurs, pel que és fonamental abandonar aquestes lògiques apreses per a trobar estratègies realment radicals.

En contraposició, creiem en un món on no és acceptable l’extractivisme i l’explotació, pel que som afins als següents moviments:

• El moviment low tech (baixa tecnologia): explora tecnologies que siguen fàcilment reproduïbles i reparables, que la seua fabricació requerisca processos més simples i disminuir la seua dependència d’un model extractivista.
• La permacomputació: aplica els conceptes de permacultura a la computació, pel que té com a premissa una computació amb límits, considera els recursos de computació com un ben comú preuat i un possible col·lapse en el futur on no es produeixen dispositius digitals. Proposa pautes de diseny per a la resiliència, què fer amb els dispositius digitals ja existents i defineix el concepte de computació auto-dispensable. La computació auto-dispensable significa que, per diseny, el sistema computacional ha d’intentar fer-se a si mateix cada vegada menys necessari per a la realitzación del seu propòsit, i permetre, gradualment, l’autonomia i independència de les persones a aquestos sistemes. És a dir, podríem afirmar que actualment tenim just el contrari, una tecnologia digital que es fa a si mateixa indispensable, ja que es disenya per a generar més dependència en el seu ús, reduint així l’autonomia de les persones.

Una de les moltes preguntes que podríem fer-nos, seguint la línia del decreixement tecnològic, podria ser qüestionar la necessitat dels dispositius digitals personals, com per exemple un mòbil o un ordinador. Pensem-ho detingudament, és realment necessari que cada persona del món dispose d’un o més dispositius d’ús individual?

El capitalisme ha organitzat i estructurat la societat per a que siga quasi obligatori tindre’ls en la nostra rutina, però des d’un punt de vista ecològic i de justícia social no tè cap sentit, pel que ens insta a pensar en com ha de canviar l’estructura per a eliminar aquesta necessitat artificial.

A més, podríem considerar els recursos de computació extremadament valiosos perquè són utilitzats en la salut o en la investigació però també perquè produir-los conlleva violència i explotació, pel que aquells que ja han sigut produïts haurien de ser tratats com bens preuats i gestionats de forma comunitària, mentres qüestionem si val la pena pagar l’alt cost de violència per a continuar produint-los, incloent en aquesta conversa a aquelles persones que més pateixen les conseqüències. De la mateixa forma que entenem des de l’ecologisme que la transició ha de ser passar dels cotxes personals cap a una bona xarxa de transport públic (o bicicleta), o la importància de les biblioteques com espais col·lectius on accedir al coneixement sense la necessitat de produir milions de copies d’un únic llibre.

Aquesta és només una de les milions de preguntes que necessitem fer-nos per a sembrar les respostes necessàries que faran créixer imaginaris post-capitalistes plausibles, amb límits i sobre la premissa radical de la no-explotació, per així generar estratègies col·lectives per alcançar-los.

Més informació sobre aquestos temes a la secció de lectures.

DIY (Do It Yourself) és un moviment cultural anticapitalista i anticonsumista que es va consolidar amb el moviment punk dels anys 70. La filosofia DIY pot considerar-se una forma de vida que rebutja participar en el sistema capitalista on el mercat i la competitivitat són els engranatges de la societat. DIY s’aplica en les nostres vides quan cuinem, confeccionem la nostra roba, reparem el sistema elèctric o resolem problemes sense necessitar un doctorat. En el cor del moviment es troben els fanzines: xicotetes publicacions casolanes i distribuïdes, usualment de mà en mà, per a expressar-se i compartir lluny de les imposicions acadèmiques i discursos hegemònics.

DIWO (Do It With Others) és una extensió del moviment DIY que pretén incidir en la cooperació per a generar coneixement, potenciar les creacions col·lectives i experiències que donen autonomia.

L’autogestió, horitzontalitat, coneixement lliure i conscient són formes de resistència que surgeixen d’aquests moviments i que nosaltres prenem.

Ens uneix la motivació d’aprendre, experimentar i compartir coneixement per un bé col·lectiu. La cultura hacker ens inspira, ens mou i, per això mateix, la fem nostra també:

• Volem aprendre per l’art d’aprendre.
• Tota informació ha de ser lliure. Creiem que el coneixement és per naturalesa una creació col·lectiva pel que hem de poder compartir-ho, multiplicar-ho, transformar-ho i distribuir-ho lliurement, pel que qualsevol intent de restringir la transmissió de coneixement (copyright, patents, DRM, etc.) és un atac a totis nosaltris.
• L’accés al codi del computadors hauria de ser il·limitat. Ens venen la il·lusió que els dispositius que tenim són nostres i, no obstant això, se’ns nega el control total. En realitat, és el dispositiu qui ens controla i ens vigila. Estan a les ordres de les empreses tecnològiques (Apple, Google, Microsoft, Meta, etc), i el seu programari i hardware privatiu els converteix en caixes negres que no ens permeten obrir ni alterar.
• Compartir és viure! El coneixement té la propietat de multiplicar-se i compartir-lo només el fa més valuós i divers. No totis tenim accés a la mateixa informació i la seua distribució beneficia a la comunitat. Com va dir Aaron Swartz en el seu Manifest per la Guerrilla de l’Accés Obert, la informació és poder i tenim un deure de compartir-lo amb el món.
• Desconfia de l’autoritat, promou la descentralització. Desconfiem de tota autoritat perquè aquesta exerceix poder sobre nosaltres i es mou per interessos tirans. En el ciberespai això es tradueix al control que posseeixen les grans empreses (Facebook, Google, Amazon, etc) sobre les nostres dades. Hem integrat progressivament els seus productes en la nostra vida diària quasi sense adonar-nos permetent que ens espien al seu gust. Ens manipulen, ens mantenen en la seua bambolla consumista i tecno-feixista, i a les nostres mans està crear resistència davant aquests gegants. És urgent fugir de la centralització de les xarxes socials comercials i cercar formes més descentralitzades d’habitar Internet, com el fedivers, els protocols peer-to-peer (ex. torrents) o simplement descarregar el que pugues en local i compartir-ho amb lis teus amiguis. Recordem que el “núvol” és només l’ordinador d’altra persona, o com és en la majoria de casos, un centre de dades massiu d’una gran empresa tecnològica.
• Derecho a la privacitat. Encara que tenim clar que no ens agradaria que ens espiaren al món “físic”, quan es parla del ciberespai no ho vem amb la mateixa claredat. Sense privacitat, internet és una ferramenta de control per a empreses i governs. Les nostres dades deixen de ser nostres quan les compartim amb platagormes que es lucren d’ells (Instagram, Facebook, Google, etc). Lluitem per protegir la nostra privacitat perquè la nostra informació ens pertany.
• Combat la cibertirania. Fa ja temps que vivim en un Gran Germà a l’estil 1984, només que s’ha rebatejat com dades massives. El conjunt de la humanitat connectada a Internet genera dades constantment a una velocitat inimaginable que són recopilades per governs, empreses i ara, per companyies “d’IA”. Podem afirmar amb certesa (vegeu el cas Cambridge Analytica) que aquesta informació s’usa per a manipular-nos, dissenyar màrqueting personalitzat o per a criminalitzar-nos. La centralització d’Internet i les seues dades facilita aquesta tasca, per la qual cosa advoquem per la seua descentralització.

Volem contribuir a la destrucció del sistema cisheteropatriarcal blanc capacitista a través de discursos transfeministes diversos, en contraposició al feminisme liberal que aguaita des de les institucions.

Parlem en plural de transfeminismes perquè les nostres vides estan marcades per la intersecció de diverses opressions i el subjecte polític del “feminisme” no és únic.

Estem en contra de tot treball assalariat i pensem que cap treball dignifica, però això no ens impideix defendre a lis treballadoris que lluiten pels seus drets, pel què també recolzem a lis treballadoris sexuals i la lluita autogestionada pels seus drets laborals.